MELANCHOLIA

Jure per la tortà de la ma mare que aquest treball no l'he copiar de cap lloc

PART 1: JUSTINE

0:17:17

"Justine. Hermosa mujer. ¿Dónde está mi frase? Siempre fuiste genial para crear una frase rapidamente. ¿Qué pasó? Tu vida emocional se apoderó de ti? Encontrar al hombre de tu vida ¿ha interferido con tu trabajo? Pregunto esto porque, si tuviera que elegir entre la mujer del querido Michael, y una empleada, siempre eligiría a la empleada."

Com se pot ser tan cruel i maleducat?  Per desgracia, estic segura de que gent d'eixe tipus hi ha més del que hi hauria d'haver. Està clar que hem d'intentar ser pràctics i objectius en la vida profesional però no sé... crec que eixa frase està fora de lloc  i això ja és passar-se. 

0:20:12

"Disfrutad mientras dure. Yo personalmente detesto el matrimonio"

Aquesta frase la diu la mare de Justine, la núvia. La veritat és que m'ha deixat sense parrales. Jo crec que no tots els amors duren per a sempre i que no sempre són com els de les pel.licules però crec que tampoco fa falta dir això en meitat de la boda de la teua filla.

0:36:41

"-Quizás podríamos colgar un columpio en uno de los árboles.

- Hablaremos de eso cuando llegue el momento.

- Sí, por supuesto. Cuando llegue el momento."

Diuen que hi ha moments per a tot i que hem de saber quan toca fer cada cosa però jo pense que de vegades esperem massa temps i hi ha coses que mai acabem fent.

0:30:47

"- Más te vale que estés feliz, maldición.

- Sí, debería estarlo. Realmente debería estarlo."

Tots hauríem d'intentar-ho perque som molt afortunats en la vida que tenim i hem de pensar que siempre va a haver algú que estiga en una pitjor situació. No ens hem de fixar en allò que ens falta, en allò que no tenim; sinó  en totes eixes coses, petites o grans,  més o menys importants  que visquem en el nostre dia a dia i que fan que cada dia siga especial, única i diferents a la resta.

0:42:31

"- Sonrío y sonrío y sonrío...                                                                            -Nos estás engañando a todos."

La sonrisa, en ocasions, és un disfraç, una màscara que emprem quan no volem que la gent s'adone del nostre sofriment. Tots alguna vegada hem dit que ens trobem bé quan en realitat no és així. Però és que no sempre és bo que la gent sàpia que ens passa pel cap i com éssers humans i imperfects que som és natural.

0:50

"- Deja de soñar, Justine.

- Estoy asustada.

- Todos lo estamos, cariño."

Tots tenim alguna cosa que ens provoca por o terror. No hi ha ningú tan insensible com per a que no li afecte res. Hi ha gent més valenta, altra que no ho manifesta obertament... però totems les persones tenim sentiments i l a por és un dels qu mai anem a poder escapar perque quan menys t'ho esperes aparéis en la teua vida. Potser més o menys intens, que dure un segon o que dure anys... Però sempre està ahí.

0:59:39

"-Todo podría haber sido diferente.                                                                                   -Sí Michael, podría haber sido diferente pero, ¿qué esperabas?                                      -Ya, tienes razón."

No sempre les coses pasen quan volem ni com volem. Quan les donem per fetes ens arrisquem a que ens pugam sentir decebuts. Hem de tindre esperança en les persones i fe però també hem de ser realistas si no volem sentir-nos malament.

PART 2: CLAIRE

01:31:25 

"-La Tierra es cruel no debemos llorar por ella.

-¿Qué?

- Nadie la echará de menos."

Hi ha masa injusticia en el món, pobressa, fam, guerres... Per qué? Per qué la violencia? Les armes? La contaminació?... I el pitjor de tot és que sabem que està ahí però no fem res per a evitar-ho. Són poques les persones que realment es preocupen per la resta. Potser puga semblar que sí que hi ha associacions, ONGs... però no és suficient. La solució és que tots col.laborem però som massa egoístes i preferim fer com que no passa res mentre no ens afecte.

"Puede que haya vida en otra parte.

-Pero no la hay.

-¿Por qué lo sabes?

-Porque sé cosas.

-Ah sí. Siempre te has imaginado que las sabes. 

-Sé que estamos solos.

-No creo que lo sepas con seguridad.[...]

-Y cuando digo que estamos solos estamos solos. La vida solo existe en la Tierra.[...] Y por poco tiempo..."

Aquest és un dels interrogants que sempre están ahí però que fins al moment no ho ha cap resposta certa al 100%  Qué pasaría si descobrírem que hi ha vida fora del planeta? Canviaria d'alguna manera la nostra vida? Seria a millor  o a pitjor?  Potser encara no ho sabem perque no hem evolucionat prou. Però jo espere que algún día es trobe resposta abans de que ens morim tots. I respete al tema de quan serà el fin del món... Estic segura de que sí de repent ens enteràrem de que ens queda poc de temps canviaríem alguna cosa de les nostres vides. De manera que crec que hem de reflexionar sobre açò perque està clar que no hem de viure la vida de manera boja i sense pensar més que en allò que ens abellix. Però crec que tampoco hem de malgastar-la perque com ja he dit abans, la vida és un regal.

0:1:37:16

"- Quisiera hacer un brindis. Por la vida.

- ¿Por la vida? ¿A qué te refieres? Dijiste que iba a estar todo bien.

- No tenía sentido alarmar a todos.

- ¿Estás diciendo que nuestras vidas están en peligro?

- No, digo que cuando tratas con la ciencia y cálculos de esta magnitud. Debes contar con un margen de error. Eso quise decir. Lo siento."

No existeix la veritat absoluta, inclús en la ciència. Tot és relatiu ens agrade o no perque per molt que vuiguem no podem ser objectius al 100%.

Crec que en algún moment de la nostra vida estaría bé que ens formulàrem la pregunta de com viuríem si saguèrem que ens queda un dia, un mes, un any... O si pel contrari anarem a ser inmortals. 

Com ja he dit abans crec que hem de viure disfrutant i intentar traure  la part positiva de cada moment perque ens agrade o no, no van a ser identics mai. 

01:41:06

"-Siempre te imaginas la peor situación posible."

I qui no ho fa? Jo crec que que és millor tindre una sorpresa d'alegria que no veure't decebut. Perque si penses que tot va a ser perfecte, tens moltes probabilitats de que después ho pases mal. Les coses no siempre eixen bé i hem d'aceptar-ho.  I jo personalment, crec que és millor així. Cal intentar trobar l'equilibri entre adoptar una postura realista però també amb esperança i fe.

01:47:07

Apareix el marit de Claire mort perque s'ha suicidat.

M'ha sorprés molt. Em sembla una reacció de cobard. Per una part perque ha abandonat a la seua dona i al seu fill menut i damunt perque no els ha avisat de res. No m'ha agradat gens la seua reacció. I crec que hauria d'haver estar amb la seua familia davant del possible perilla i no escapar d'eixa forma.

REFLEXIÓ GENERAL:

La vida no podem controlar-la totalment, però hem d'intentar aprofitar-la al màxim. No és fácil ni sencilla però... si ho fòra... Potser ens semblaria massa aborrida. La clau està en trobar un equilibri. Sempre. És aplicable a qualsevol realitat, perque els extrems sempre són roïns.